CRÍTICA NIGHTWISH – HUMAN || NATURE

Molt ha plogut des que uns joveníssims Nightwish publicaven Oceanborn, disc amb que una servidora els va conèixer allà pel 1998. Nou discs d’estudi, estadis de gom a gom, la retirada definitiva de Jukka Nevalainen com a bateria, cantants que venen i marxen fins que finalment sembla que amb la versàtil i poderosa veu de Floor Jansen juntament amb els tocs celtes de Troy Donockey han trobat una comunió perfecta a l’estil cada vegada més bast i lliure d’etiquetes del grup.

Estant, doncs, d’estrena. Acaben de publicar el seu novè àlbum i tenint en compte que fa 5 anys que no treuen res nou l’expectació ha de ser màxima, almenys la meva!!, per una de les bandes cridada a ser un dels més valuosos relleus de l’escena. A continuació doncs us deixo amb les meves impressions.

Music és la primera cançó que obre el disc, amb una intro ben llarga que recorda a com acabava la última cançó del que fins ara era el darrer disc Endless Forms Most Beautiful, The Greatest Show on Earth, quelcom fet expressament potser? Tenint en compte com es diu el treball i que en sóc seguidora de fa temps, més o menys ja m’havia imaginat cap a on podrien tirar, darrerament sembla que a Tuomas li agrada molt fer discs conceptuals i precisament això és el que m’ha vingut al cap el primer cop que he escoltat aquest començament, la història de la música en sí mateixa, primer uns sons molt greus, quasi imperceptibles com si de les mateixes vibracions de l’univers es tractés, després els sons de la natura, seguides de tambors i ritmes tribals com una tempesta fent referència als primers instruments de les tribus prehistòriques i després uns cors gairebé angelicals representant la música sacra, fins que la guitarra de l’Emppu integrada completament en la orquestra dona el tret de sortida del que serà el cos de la cançó i entra Floor amb una melodia molt suau on es queda pràcticament sola acompanyada de les veus de Marco per sota. La cançó va guanyant força de manera progressiva fins que s’inclouen ja tots els instruments amb solo escuet d’Emppu inclòs. En definitiva una molt bona peça per començar i que et deixa amb ganes de més (i això que dura més de 7 minuts!)i on es poden anar desgranant tots els elements que defineixen Nightwish i que ens anirem trobant al llarg de tot del disc.

Noise va ser el primer single de l’àlbum, estrenat el 7 de febrer conjuntament amb el videoclip. He de confessar que la primera vegada que el vaig escoltar quan va sortir, em va recordar irremeiablement al tema d’entrada de la sèrie Game of Thrones. Single potent, que funciona a la perfecció i amb crítica social inclosa, cosa ja no tant habitual en ells que ens tenien més acostumats a temàtiques més etèries. Floor, de solvència més que contrastada, executa magistralment aquestes línies de veu rapides en que gairebé no tens aire per poder respirar entre frase i frase i que eren una de les fortaleses de l’anterior cantant, Annette Olzon. Si voleu saber a què em refereixo només heu de fer una re-escolta d’Storytime de l’àlbum Imaginaerum. Una vegada més Floor, ens fa una classe magistral de com barrejar la veu coberta amb el belting.

Shoemaker va ser la primera cançó que quan vaig acabar l’escolta de l’àlbum vaig voler tornar a repetir. Canyera, amb l’empremta del més pur estil Nightwish, melodies de les que se’t queden clavades i canvi al mig on només es queden les veus de Floor i Marco, en perfecta harmonia. Hi ha alguna cosa en compondre les línies vocals d’aquest disc que em continuen recordant a la manera de fer d’Imaginaerum. Continuem avançant i ens trobem amb un altre break al mig de la cançó, amb una veu infantil parlant, quelcom a que ja ens te acostumats Tuomas (Dead Boy’s Poem, the Poet and the Pendulum), continua Floor fent ús del seu registre de soprano més pur, cosa que encara no havíem pogut escoltar fins ara des de la seva entrada a Nightwish, acaba amb un gran cor clàssic. Simplement majestuós.

Ritmes tribals que ens recorden a la intro de l’inici del disc és el que ens trobem a Harvest (podrien ser un motiu d’aquest àlbum conceptual, ja que es tornen a repetir més endavant). Aquest cop qui s’encarrega de les veus principals és Troy, Floor i Marco l’acompanyen harmonitzant la tornada, cosa que com a cantant em sembla sublim quan això passa, i més quan es fa donant màxim protagonisme a aquesta unió de veus que casen a la perfecció. Melodia molt maca, que no té estil. Si et posen aquesta cançó i no saps de qui és, tan podria ser d’un grup pop, folk, rock…el que ens demostra una vegada més que la bona música no sap d’estils. Cap a meitat del tema apareix, això sí ,el baix de Marco i la guitarra d’Emppu que si, que ens recorda que no ens equivoquem… que això és Metal!

Obertura amb suau melodia als teclats de Tuomas a Pan per entrar amb tota la instrumentació i orquestra introduint-nos en el que serà la melodia de la tornada. M’adono que pel que fa a composició de melodies vocals en aquest disc, fan molts salts (de 4ª i 5ª) i aquesta cançó n’és un bon exemple, sobretot a les estrofes. Potser és una de les més dures de tot el disc, sobretot cap al final però on no hi falta simfònica i cor clàssic. Potser m’equivoco però pronostico que en directe serà una de les que tindrà millor resposta per part del públic.

How’s the Heart comença molt Irish style, cosa que em recorda a d’altres cançons com ara Élan de l’anterior disc o Last of the Wilds de Dark Passion Play. Possiblement sigui el 3r single, doncs té tots els elements per ser-ho, melodies enganxoses, estructura previsible, i un final inesperat amb les veus altre cop harmonitzades a la perfecció de Floor amb Troy i Marco per sota fent gala dels magnífics cantants que té aquesta banda.

Introducció amb sintetitzador molt vuitantes a Procession i veus molt suaus de Floor, gairebé xiuxiuejades a cau d’orella. És una cançó on la protagonista indiscutible és la melodia que es va repetint una i altra vegada, per Floor, pels teclats, per la guitarra d’Emppu, el flautí de Troy amb petites variacions i violins. Cap a la meitat del tema hi ha un petit canvi precedit per la veu de soprano de Floor. La melodia és preciosa però sincerament si no fos perquè la cantant és Floor i sap com interpretar cada frase, potser seria fins i tot una mica massa repetitiva. El final es suspensiu i ens deixa a l’expectativa… potser per introduir el següent tema.

Tornen a aparèixer els ritmes tribals precisament a Tribal que ens recorden a com començava el disc, però aquest cop amb instruments de banda de rock. Aquí podem veure la cara més agressiva de Floor en tot el disc, conjuntament amb Pan serien les més dures del treball, fins i tot amb aparició de veus d’ultratomba en que et pots imaginar una tribu fent alguna espècie de ritual macabre, amb els sons de la guitarra d’Emppu que ho acaben de rematar. Uns moments de calma, per tornar a engegar els ritmes tribals amb les veus gairebé suplicants de Floor i final apoteòsic.

Endlessness comença amb un riff d’Emppu molt trist i pesat que podria ben passar per  un grup de doom-metal dels anys 90. En aquesta cançó el protagonista a les veus és Marco amb un registre més aviat greu que va pujant en la tonalitat fins a arribar a la tornada. Cap a la meitat de la cançó es produeix un canvi amb els violins de l’orquestra de protagonistes per donar pas a Floor liderant el cor que es pot intuir per sota seu i unint-se finalment a la veu de Marco. Aquesta és una d’aquelles peces que requereixen més d’una escolta per apreciar tota la seva essència. Per finalitzar, uns violins que arrosseguen la melodia principal del tema per deixar-nos amb el cor encongit i…final!

Doncs si, just acabo d’escoltar el cd i ja penso…ho han tornat a fer! I es que en aquest disc hi ha tanta música! tantes textures i matisos diferents, tantes melodies sublims, tants estils però que a la vegada conformen l’univers Nightwish, amb els seus cors majestuosos i simfonies evocadores que dir simplement que és un molt bon disc es quedaria curt. Però això no és tot, queda tot un segon cd, una peça instrumental d’uns 30 minuts de durada on a part d’alguna part narrada i algun que altre cor, les veus no hi són protagonistes.

S’inicia aquesta segona part amb Vista on entra la veu d’una dona narrant i comença la música, molt suau, en format complert d’orquestra i sense rastre tampoc d’instruments típics de banda de rock, el que ja ens pot donar una pista de com es pot desenvolupar aquest segon disc. A The Blue trobem un cello marcant la melodia, acompanyat d’stacattos de la orquestra. Conforme va avançant el tema, es van unint les veus del cor repetint la melodia començada pel cello que es van tornant en tota la peça fins que finalment la repeteix tota la orquestra en un final apoteòsic, silenci i soroll del mar i gavines, possiblement el que ens dona la pista de qui pot ser aquest “blau”.

The Green és una peça de caire malenconiós a piano, cordes, flautes i fins i tot alguna arpa que es van succeint al llarg de tota la durada i que ens transporta al vell mig de la Natura amb tot el seu gran esplendor. Aquest és un dels talls que més m’han recordat a una banda sonora d’alguna pel·lícula o fins i tot d’algun documental. La melodia principal aquí la porta el piano i és senzillament preciosa.

Moors continua on ha acabat l’anterior cançó, aquí entra la gaita de Troy com a protagonista que ens evoca al vell mig de les Highlands per donar pas a un canvi al mig del tema amb una atmosfera més fosca i dura per tornar a donar protagonisme a la gaita altre cop i suavitzant un cop més la peça. La cançó va guanyant força amb les cordes marcant el ritme per sota i una percussió insistent fins que acaba amb el soroll de l’aigua. La següent Aurorae m’ha recordat a com començava el primer dels cd d’aquest doble àlbum, però només en les primeres notes, després entren els cors i agafa un altre caire, més ràpid i animat.

Quiet as the Snow, tal i com el títol ens suggereix, és un tema suau, de cadència més aviat lenta, “tranquil com la neu”, amb veus murmurades per sota, un piano marcant els acords i el violí que porta la melodia principal. Anthropocene comença amb les cordes portant tot el pes fins que poc a poc van introduint-nos a la melodia de Hurrian Hymn To Nikka, que per qui no ho sàpiga es diu que es la melodia més antiga coneguda (1400 a.C.) que dit sigui de passada he trobat molt encertat incloure-la precisament en aquest disc que per mi ja es tot un homenatge a la música.

La darrera peça d’aquest doble àlbum, Ad Astra, conté una narració per Geraldine James, en la que cita “Pale Blue Dot: A Vision of the Human Future in Space” de Carl Sagan, per continuar pujant el tempo amb la mateixa Floor a les veus, totalment integrades en la orquestració i acabant de manera èpica. Faig una altra aposta i crec que seria un bona manera d’acabar també els seus directes. Veurem…

Poc més queda per dir ja, només que m’ha encantat i que auguro que serà un d’aquells discs que per més que l’escoltes no deixes de descobrir-hi nous matisos, i si no us ho creieu jutgeu per vosaltres mateixos, que el gaudiu!

També Publicat a Simfonia Metàl·lica