QUAN LES SOPRANOS CANTEN METAL

 Segur que molts ja sabeu que en cant, i sobretot en música clássica, la veu humana es classifica en 3 tipus femenins: soprano, mezzosoprano i contralt, sent la soprano la veu més aguda de les noies i la contralt la més greu ( entre d’altres moltes diferències ) i 3 masculins: tenor, baríton i baix, ídem que en les dones. Segons la bibliografia que agafeu també veureu que a aquesta classificació hi afegeixen els contratenors i fins i tot els contrabaixos…

 Dins d’aquests 6 tipus, poden encara existir subtipus, per exemple en sopranos tenim: lleugera, lírica i dramàtica ( majoritàriament, també una vegada més segons l’escola en poden existir d’altres, però aquests 3 subtipus són els més diguem-ne “acceptats” mundialment ).

Totes aquestes classificacions tenen en compte bàsicament 2 coses: la tessitura i el timbre. Per explicar-ho d’una manera senzilla:

 – tessitura: aquella franja de l’extensió total de notes que pots cantar on la veu es troba més còmoda.

– timbre: numero de vibracions per segon que realitzen les nostres cordes vocals per produir el so unit a les càmeres de ressonància ( faríngia, bucal, nassal, sinus paranasals, frontals i maxil·lars i crani ). El timbre te 5 qualitats, color, volum, espessor, mordent i vibrato.

Bé doncs, avui anem a explicar les principals diferències entre sopranos i a veure’n exemples pràctics. Com que ja sabeu que a mi m’agrada el metal amb totes les seves vessants, buscarem exemples dins d’aquest tipus de música, classificació molt poc habitual i que m’he adonat fent recerca per la xarxa que hi han moltes incongruències i opinions dispars:

– Soprano Lleugera: La veu més aguda, de brillo casi exclusiu en el registre de cap. Petit volum, lleugeresa, soltura en la zona aguda i sobreaguda, amb un passatge de registre situat en el fa sostingut 4.

Exemples: Sharon del Adel (Within Temptation), Vibeke Stene ( exTristania), Liv Kristine (ex- Theatre of Tragedy, Leaves´ Eyes )

 – Soprano lírica: La més comú. Timbre càlid i efusiu, equilibrat de registres i d’harmònics, de volum molt apreciable. Exemples: Tarja Turunen ( ex- Nightwish, Tarja ), Simone Simons (Epica) (Encara que en els seus inicis fins i tot ella mateixa es classificava coma mezzosoprano, però la meva opinió és que almenys actualment correspon a aquesta categoria ), Floor Jansen ( ex-After Forever, Nightwish)

– Soprano dramàtica: Timbre tirant a fosc, poderós registre de pit, agut vibrant, amb mordent, és una categoria que no abunda en els països mediterranis i que sembla més freqüent en els nòrdics i anglosaxons.

Exemples: Tarja Turunen ( als primers discs de Nightwish ), Dianne van Giersbergen ( Xandria), Emmamuelle Zoldan (Sirenia)

Us he de confessar que quan vaig començar a cantar, tampoc no sabia gaire el que feia i suposo que em vaig deixar guiar per imitació. Les veus que més m’agradaven, eren robustes, amb cos, mitjos i greus potents i amb aguts presents però més aviat dèbils, també veus negres de soul i blues….i d’alguna manera vaig viciar la meva veu cap a aquesta tessitura.

Quin xoc, quan vaig començar a anar a classes de cant clàssic! No només la meva veu no era com aquestes que tan m’agradaven, sinó que a més a més era del tipus de soprano més agut i “cridaner” i que aleshores menys m’agradava….molts van ser els professors que des d’aleshores em van catalogar com a soprano lleugera, així que vaig tenir la gran feina afegida d’oblidar-me d’aquella veu “falsa” que havia desenvolupat durant anys d’equivocs, per poder descobrir la meva tessitura veritable.

No ha sigut fins després de molts anys d’estudi en ambdues tècniques, clàssica i moderna, que puc dir que per fi els mitjos i greus han anat guanyant terreny en la meva veu, però de manera saludable, natural i sense forçar tal i com jo entenc que ha de ser el cant.